Sovint,
ens deixam endur pel ritme frenètic que ens imposa la societat actual i no ens
aturam a pensar que l’important rau en les coses senzilles, en el respecte, la
tolerancia, recuperar la cura i, en definitiva, posar en valor l’educació de
les emocions.
Per
recordar-nos alguns dels aspectes clau per a la bona criança de les nostres
criatures, hem entrevistat Camila Puerta, psicòloga i educadora en disciplina
positiva que va fer una conferència a la sala d’actes de l’I.E.S. José Maria
Quadrado.
Aquesta activitat va ser organitzada
per l'AMPA del nostre centre comptant amb la col·laboració
de totes les AMPAs de Ciutadella.
La cadència de la
seva veu, afavorida per l’accent de la terra on va néixer, Colòmbia, convida a
la calma, un valor cada vegada més car de trobar en una societat sotmesa a
ritmes de vida frenètics i el culte a allò immediat i material. Les paraules de Camila Puerta donen pistes clares sobre el secret
d’una bona criança: redescobrir la nostra essència com a persones, recuperar la
cura i posar en valor l’educació emocional. Unes pautes ben senzilles però que
sovint resulten difícils d’aplicar.
-Vostè és una defensora de la disciplina positiva. Què és?
La Disciplina Positiva es basa en la comunicació,
l’amor, l’entesa i l’empatia per gaudir de les relacions familiars, alhora que
dóna eines a les famílies per entendre el comportament de les seves criatures i
si aquest no és l’adequat poder reconduir les maneres d’actuar des del
respecte, sense lluites de poder i des d’un posicionament positiu.
És molt important
que les persones adultes recordem que fem el millor que podem amb el que tenim.
Aquesta és la clau...
-El que vostè diu sembla molt evident...
Ho
és. El problema és que vivim en la societat de la desconnexió. Encara que
sembli una paradoxa en la societat de la comunicació, el cert és que cada
vegada estam més desconnectats dels nostres fills o filles (de veritat, no per
wifi). Ens acostumam a relacionar-nos-hi
a partir de les coses materials, com pot ser el mòbil o les xuxes, i ens
oblidam de la part emocional. Però cap relació no se sosté només amb la part
material.
-Vol dir que omplim els buits emocionals que
tenim amb els nostres infants amb coses materials?
Efectivament, açò és el
que fem. Per una banda, els permetem un munt de coses i, per l’altra, els hi
limitam aquells aspectes de la vida que no es compren però que emocionalment
els fan créixer com a persones, com són les besades, les abraçades o les
converses.
-Considera que la societat actual ens empeny
a oblidar l’àmbit de les emocions i a viure frenèticament?
La societat ens
condiciona a portar-nos d’una determinada manera, però individualment tenim la
capacitat de decidir. És fàcil cercar culpables externs. No podem oblidar que
la responsabilitat de la pròpia intimitat és nostra. Nosaltres triam. El canvi
és una opció personal.
-Quina diria vostè que és l’arrel de la
desconnexió de la que parla?
Les dificultats de la comunicació en les
famílies o, directament, la seva absència. La pèrdua de la capacitat d’escoltar
(a diferència d’oir) els fills o filles aixeca barreres i, per tant, actituds
defensives, de rebuig, de rebel·lia o apatia i, fins i tot, de falta de
pertinença...
-Posi’ns alguns exemples de comportaments
generats per la falta de pertinença...
Les criatures necessiten el sentiment
de pertinença, sentir que formen part del grup familiar. És una necessitat
inherent de les persones, fins el punt que tothom prefereix pertànyer
adaptadament o, si no, inadaptadament en lloc de sentir-se desconnectat o
oblidat. Així, el sentiment de pertinença es pot donar en positiu o en
negatiu...I les implicacions socials d’un infant que no sent que el tenen en
compte i que nota que no pertany són grandíssimes...estam parlant de bulling en
criatures i d’abús a d’altres persones físicament o emocionalment quan som
adults.
-Davant comportaments d’aquests tipus, què
podem fer?
Un mal comportament és com la punta d’un iceberg. A sota s’hi
amaguen els veritables motius. Què fer? Primer, actuar amb fermesa però sense
oblidar el respecte i l’amabilitat... és fàcil dir-ho, però aquesta és una de
les habilitats de la Disciplina Positiva més difícil d’assolir. Ens solem
centrar en mirar les errades dels altres, de les nostres criatures, i no ens
aturam a mirar-nos a nosaltres com a responsables del problema i també de la
solució. Els pares i mares ens hem de formar per poder dóna’ls-hi les
habilitats que volen que tenguin en el futur. I hem de començar avui a fer-ho,
no demà.
-I després?
Després s’ha de fer la feina
de prevenció, que és iniciar la comunicació horitzontal, revisar les
expectatives que nosaltres tenim envers els nostres fills i filles i que, sense
que les famílies en siguem conscients, els provoquen una gran frustració. Però
igualment important és aprofitar els errors com a oportunitats d’aprenentatge,
fomentar la motivació, permetre’ls que prenguin petites-grans decisions com
triar la roba i enfocar-los cap a les solucions.
-Funciona?
És clar que sí. El resultat
és recuperar la connexió amb els nostres fills i filles. I també entendre que
si nosaltres, com a pares o mares assumim la responsabilitat (i no la culpa) de
la importància del paper que tenim en la criança i acompanyament dels nostres
infants. Els canvi no serà immediat, però a llarg termini els resultats seran
meravellosos. Imaginem un món on les persones adultes vegin els errors com a
oportunitats d’aprenentatge, imperi el respecte mutu i es treballi en equip pel
bé de la comunitat...jo vull viure en una societat així.
